EDO 2012: Les meves notes (9)… Simposi: “Els nous enfocaments de la formació”

Hi ha una necessària relació entre model social, model organitzatiu i model de formació. Cal evolucionar d’un model “d’expert” a un model socialitzador que faciliti el pas d’enfocaments individuals i instrumentals a enfocaments grupals i organitzatius.

En aquesta línia, cal considerar l’opció de passar d’organitzacions com estructures formals burocràtiques a organitzacions com a comunitats col·laboratives.

Joaquín Gairín: Formació en les organitzacions. Els nous enfocaments

La formació a les organitzacions ha estat sovint marcada per mals usos (formació per poder-se absentar del lloc de treball, per tenir “ocupats” als membres menys competents dels equips, només amb finalitat d’aconseguir certificats útils per a possibles processos de promoció...) però, malgrat tot, la formació continua essent necessària perquè és imprescindible una actualització de coneixements que permeti l’adaptació als constants canvis de l’entorn.

No obstant això, la formació no aprofita totes les seves possibilitats, perquè, sovint, la formació que és programa no coincideix amb la formació que es necessita. La formació en el marc de les organitzacions s’ha d’estructurar en diferents nivells:

• formació inicial
• formació d’actualització
• formació estratègica
• organització de l’aprenentatge permanent

i s’ha de complementar amb formació permanent (fora de les organitzacions) vinculada al treball en les organitzacions.

Tampoc s’aprofiten al màxim les possibilitats de la formació perquè no es planifiquen accions formatives aprofitant les múltiples combinacions resultants de relacionar els diferents graus de formalització (formal, no formal, informal), de durada (puntual, intensiva, permanent), de modalitat (presencial, bimodal, virtual), d’implicació, de continguts i d’estratègies metodològiques.

Calen, a més, noves perspectives que, tenint present el canvi de paradigma de formació com una cosa puntual a la formació com una constant al llarg de la vida, combini aprenentatges amb diferents nivells de formalització, amb diferents modalitats d’acord amb el context i els destinataris, per plantejar la formació com a itineraris creadors d’entorns d’aprenentatge, en els quals canviïn els rols dels subjectes implicats en la formació de manera que passem de la formació enfocada al formador a la formació enfocada a l’aprenent.

Per aquest nou enfocament, les eines TIC (i el web 2.0) han de tenir una alta presència, en tant que mitjà que ens ajudi a assolir els objectius de la formació, tot i que malgrat l’amplia varietat d’eines existents l’existència de desenvolupaments educatius fets a partir d’elles són encara molt escassos.

En formació, no tot és tan senzill com pot semblar. Hi ha tot un seguit d’avantatges, però també d’inconvenients en el pas de model cap a l’enfocament en l’aprenent, per això, cal combinar models sistematitzats amb models socialitzadors per garantir que es produeix un aprenentatge real i útil. Tampoc no tot està clar ni tot és possible ni tot és necessari. Cal tocar de peus a terra i no pretendre impossibles, ni fomentar la sobreinformació ni la sobreformació. Cal trencar estereotips i barreres entre formació acadèmica i formació professionalitzadora, entre formació reglada i formació no reglada, entre formació formal i formació no formal o informal... I cal tenir present que cada espai té la seva tecnologia i cada tecnologia té el seu espai.

Carme Armengol, Marita Navarro i Katia V. Pozos: Comunitats virtuals de pràctica professional: mesura de les fases de desenvolupament

Han dut a terme una investigació per analitzar com és el pas del treball en grup a la comunitat virtual de pràctica professional.

No totes les comunitats són comunitats de pràctica, perquè ho siguin, cal que tinguin un interès comú (compartit), que estiguin constituïdes com a comunitat i que l’interès que comparteixin sigui professional.

Descriuen un seguit de fases pels quals cal que passin les comunitats de pràctica en el seu procés de gestació i desenvolupament, tenint en compte que dins les característiques estructurals de les comunitats de pràctica virtuals hi ha la seva composició, la seva finalitat, les condicions en què es dóna i el seu funcionament.

Miren de desenvolupar un instrument que pugui detectar la fase de desenvolupament d’una comunitat de pràctica virtual que pugui oferir diagnòstics per a la millora i que pugui avaluar la seva validesa per ajustar les característiques.

Joaquín Gairín, Miren Fernández, Aleix Barrera i David Rodríguez: Factors d’èxit i de fracàs en Comunitats de pràctica de l’Administració pública

Un equip de recerca del Grup EDO presenta una investigació que pretén delimitar i analitzar els factor d’èxit de les comunitats de pràctica existents en dos unitats organitzatives (CEJFE i APS) per crear un mapa de bones pràctiques per concretar protocols d’actuació que generin un model d’intervenció.

Van identificar un seguit de factors d’èxit de les comunitats de pràctiques relacionats amb els aspectes següents:

• el rol dels superiors (cal que escoltin i donin recolzament, que s’impliquin en les comunitats de pràctica, que coneguin l’evolució de les comunitats de pràctica, permetin la integració dels productes)
• el reconeixement (integració dels productes als processos de treball, reconeixement de l’autoria dels productes, aprofitament de l’experiència dels membres, valoració del treball en comunitats de pràctica)
• el rol del moderador (ha de guiar els participants, estructurar i supervisar, motivar i crear un clima agradable, oferir feedback, reforçar les relacions, resoldre problemes, difondre la feina de la comunitat de pràctica, equilibrar la feina en la comunitat de pràctica i la feina diària i mantenir una participació constant)
• els objectius (han de ser clars i concisos i els participants han d’estar presents en la seva concreció)
• la motivació (els continguts han de ser d’interès, la participació ha de ser habitual i cal garantir que aprendran aspectes útils per a la seva tasca)
• la formació (cal que tothom tingui els coneixements suficients per utilitzar les eines que s’utilitzaran i cal que tothom tingui coneixements útils que els permetin fer aportacions a la comunitat de pràctica)
• l’actitud (tothom ha de ser responsable amb les activitats assignades, realista a l’hora d’assumir tasques i ha de sentir-se segur a l’hora de defensar els seus arguments)

 Han conclòs que

1.    Les comunitats de pràctica permeten la millora organitzativa en tant que són útils per elaborar productes útils, amb resultats que milloren l’activitat laboral, permeten que els productes esdevinguin materials de referència i faciliten la difusió dels productes. És necessari que es generin eines que permetin quantificar el ROI de les comunitats de pràctica i cal establir mecanismes de difusió.

2.    Les comunitats de pràctica contribueixen a la millora del clima laboral perquè afavoreix la relació entre professionals i facilita la presa de consciència de pertànyer a un col·lectiu professional. Cal establir espais que afavoreixin l’intercanvi d’informació entre comunitat de pràctica.

3.    Les comunitats de pràctica afavoreixen la formació dels participants i produeixen resultats que són útils per als membres que s’incorporen nous.

Anna Díaz, Blanca P. Silva, José Luis Muñoz, Edgar Iglesias i Miren Fernández: Acreditació i reconeixement dels aprenentatges no formals i informals

Han realitzat una revisió d’allò que entenem per acreditació de l’aprenentatge no formal i informal i quines són les metodologies que es posen en pràctica.

Actualment, l’aprenentatge no formal i informal es defineixen en contraposició a l’aprenentatge formal i marcant les diferències en aspectes com la certificació de l’aprenentatge.

Cal doncs, desenvolupar processos de validació i reconeixement per unir diferents formes d’assolir resultats d’aprenentatge. Aquesta acreditació se situa com un punt clau de les polítiques d’educació, formació i ocupació a nivell europeu i, al 2008 es va establir el Marc Europeu de Qualificacions (EFQ) per facilitar la conversió de qualificacions nacionals a un format intel·ligible per tota la Unió Europea. El sistema legislatiu espanyol ha anat introduint alguns aspectes a diferents normatives per tirar endavant programes (ACREDITA-t) que permetin la validació dels aprenentatges assolits mitjançant l’experiència. A Catalunya, a més, és va crear un programa paral·lel (QUALIFICA’T) per validar els aprenentatges derivats de la formació no reglada impartida per empreses o entitats.

Expliquen amb detall com funcionen els programes ACREDITA-t i QUALIFICA’t i els passos a seguir per establir convenis de col·laboració entre el sector empresarial i les institucions educatives per tal que les formacions professionalitzadores siguin validades i acreditables pels òrgans educatius competents de la certificació.

Actualment no existeix una metodologia europea comuna per al reconeixement dels aprenentatges no formals i informals, tot i que arreu ens enfrontem amb desafiaments similars que requereixen d’una reorientació dels sistemes de formació professionalitzadora que vinculin les diferents formes d’aprenentatge durant la vida laboral. Així, s’utilitzen una munió d’instruments per acreditar i reconèixer els aprenentatges no formals i informals (produccions dels aspirants, entrevistes professionals, observacions de la pràctica, simulacions, proves de coneixement, elaboració de dossiers competencials, exercicis d’elaboració pròpia...).

La identificació i reconeixement dels aprenentatges no formals i informals és útil per als individus, per a les organitzacions i per a la societat.