“Com les xarxes socials de coneixement estan millorant l’organització”

Ahir vaig tenir l'ocasió d'escoltar Luis Ángel Fernández Hermana, en el marc d'una sessió de treball del Programa Compartim de Gestió del Coneixement, del Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya, reflexionar sobre l'impacte de les xarxes socials de coneixement en les organitzacions.

Segons va explicar, les xarxes socials virtuals emergeixen amb força a principi dels 90, experimenten un auge a mitjans d’aquella dècada i es transformen en xarxes socials virtuals de coneixement (XSVC) als primers anys del s. XXI, sobretot a partir d’experiències pioneres que es desenvolupen a Catalunya i a alguns llocs dels EUA. Aquestes XSVC han competit des de llavors amb els mitjans socials, com els blocs, o  amb les xarxes socials que s’han desplegat sobre plataformes generalistes d’entreteniment i de comunicació, com ara MySpace o Facebook.

Per Fernández Hermana, el món de les empreses i de les organitzacions públiques i privades, s’ha vist constret a un ventall de decisions que comprèn, d’una banda, des de l’ampli espectre del màrqueting i la comunicació a, d’una altra, la necessitat de generar i gestionar coneixement en xarxes com un procés arrelat d’activitats, línees de negoci, elaboració i execució de projectes, dinàmiques de reorganització social, etc. Les organitzacions necessiten adquirir i gestionar coneixement que els permeti entendre el món en què s’estan movent. La manera de captar aquesta informació essencial i com es fa arribar a les línees de decisió, són les xarxes socials.

Enredando.com va ser l’empresa pionera de les xarxes socials a Internet. La primera xarxa social es va posar en marxa a Mataró al 1998. L’Ajuntament, preocupat per la situació de decadència social de la ciutat en aquell moment, es proposa, a partir del seu pla director, crear una “ciutat del coneixement”. El projecte “Locomotora”, de concreció d’aquesta idea de ‘ciutat del coneixement’, va ser el punt d’inflexió en la transformació de Mataró envers la ciutat tecnològicament destacada que és avui dia (Tecnocampus, Viver d’empreses...). “Locomotora” va ser, entre d’altres coses, també un projecte d’alfabetització digital dels participants, els quals, moguts per un objectiu concret (treballar col·laborativament amb la gent de la seva ciutat per millorar aquesta) van endinsar-se en el món d’Internet d’una manera gairebé natural.

Per crear una xarxa social de coneixement, cal concretar els objectius i identificar quins són els actors que configuren la xarxa de treball.

La tecnologia ha de ser una eina per aconseguir allò que es vol fer; si allò que es vol fer ha d’estar en funció de la tecnologia, els projectes estan condemnats a passar a formar part del “forat negre digital”.

Al llarg de la història de la xarxa, hi ha hagut diverses singularitats (explosió del web, eclosió del fenomen de les xarxes socials...) que, com si es tractés de l'impacte d'un meteorit, han provocat una convulsió de la xarxa i l’han transformada profundament. El nou “meteorit” que imminentment ha de provocar nous canvis, és el fenomen dels leaks (filtracions que configuren un “nou periodisme”). L’afer wikileaks ha donat un buf d’aire fresc a les empreses de comunicació, però al mateix temps, les ha redibuixat com un “gueto”. Les filtracions d’informació complexa i descontextualitzada, han deixat palès que els mitjans de comunicació només tenen futur si es dediquen a interpretar la informació que els subministrin tercers. Si pretenen sostenir el model de negoci actual, estaran cridats a l’extinció.

III Sessió sobre Innovació en Formació: les meves notes (4)

“Toolkit cognitiu. 10 conceptes per entendre més el món i actuar millor” per Alejandro Piscitelli

Concepte ‘pedagogies moleculars’: passar de tenir el focus en l’aptitud a posar-lo a l’actitud 2.0. Cal desacoblar la formació dels suports tradicionals. Cal redefinir el model de l’educació per allunyar-lo dels actuals paradigmes de la comunicació unidireccional (model de broadcasting).

Cal tenir una mirada retroprogressiva (Paniker) del món: mirar endavant perquè ens interessa construir el futur, però sense perdre de vista el passat per aprofitar l’aprenentatge experiencial.

Piscitelli comenta els canvis socials, les fites històriques i la seva relació amb les xarxes socials. Puntualitza que l'economia dels països se sustenta ja sobre Internet i que no és tan senzill per a un dictador desconnectar un país.

Les eines es reinventen permanentment, la qual cosa atorga una dimensió social a la innovació.

“Som allò que creiem que som”. La gent té una capacitat molt forta per discriminar el poder corruptor de la imatge.

El 65% de tot allò que incorporem (aprenem) coincideix amb aprenentatges previs (biaix de confirmació), perquè aquest fet ens fa sentir emocionalment més segurs.

III Sessió sobre Innovació en Formació: les meves notes (3)

“Aprenentatge i revolució cognitiva, social, creativa amb la tecnologia” per Dolors Reig

Internet no promet l'empoderament de nous líders, promet l'empoderament de tothom.

Concedim credibilitat a allò que llegim perquè la nostra xarxa social (en sentit ampli) ens en parla; això és la versió tecnològica de la plaça del poble.

L’activitat a la xarxa és frenètica i imparable... d’aquí 4 dies tothom tindrà el seu propi canal de televisió... ara ja, hi ha milers de persones fent una mena de “periodisme ciutadà” que redefineix el paradigma de l’espai comunicatiu global...

Pel que fa a la formació, Internet també és el futur, i si no ens hi adaptem, haurem de canviar de negoci. Hem passat d’un món amb preguntes abundants i respostes escasses a un món on tenim totes les respostes però no sabem que preguntar. Cal fer el pas de l’educació (basada en respostes) a l’aprenentatge (basat en preguntes).

Les competències que s’ensenyen a les escoles han de canviar. L’educació ha de passar de ser història (explicada pels altres) a ser un joc (viscut en primera persona. El bon mestre ha de ser capaç d’aconseguir donar aquest pas. El coneixement no és propietat exclusiva del docent, sinó que és distribuït i cal comptar amb el coneixement dels aprenents.

Les xarxes socials estimulen la sociabilitat (Fòrum generacions interactives 2011).

Destaca la enorme importància de la intel·ligència col·lectiva per fer front al nostre nou món. Només hi ha una cosa més important que la connexió entre dues neurones: la connexió entre dues persones.

La tecnologia és societat, i si no, no és res. La tecnologia sense component social no és més que el foc o la pedra.

El valor del nou formador està en la guia sobre continguts (content curator) i en l’organització de la intel·ligència col·lectiva.

Vivim en una societat xarxa connectada (M. Castells). Ara, després de la revolució tecno-social, toca la revolució social i creativa.

III Sessió sobre Innovació en Formació: les meves notes (2)

“Organitzacions intel·ligents. Organitzacions que aprenen. Gestió del coneixement i aprenentatge organitzacional” per Javier Martínez Aldanondo

El coneixement que tens determina les coses que pots fer i que no pots fer en la vida. Per tant, en la vida, les preguntes clau són: quin coneixement tens?, què saps fer?

Una persona intel·ligent és aquella que sap elegir bé, que sap prendre bones decisions. Prendre bones decisions implica tenir una gran capacitat de preveure com serà el futur. Aquesta capacitat està basada en un aprenentatge previ. Ergo, la intel·ligència està relacionada amb la capacitat d’aprendre ràpidament. El cervell és l’eina que permet aprendre coses noves a partir de l’experiència i sistematitzar la informació (gestió del coneixement) per a la seva utilització posterior.

Ara bé, on és el cervell de les organitzacions? On és la seva intel·ligència? Les característiques d’una organització intel·ligent són la gestió del coneixement i l’aprenentatge continuat.

El coneixement és invisible; inconscient (escriu en un full com es va en bicicleta); no és un objecte, sinó una estructura neuronal; no és transferible directament; no és possible retenir-lo ni emmagatzemar-lo. El coneixement està en les persones, no en les organitzacions.

Coneixement no és el que saps, sinó el que fas amb el que saps.

Hi ha una certa confusió sobre els processos d’aprenentatge. Es creu que n’hi ha prou amb que hi hagi informació disponible per buscar. Però les persones no estem dissenyades per cercar informació, sinó que estem preparats perquè la informació ens trobi a nosaltres. Això només és possible des de l’experiència prèvia.

Si la gestió del coneixement és fonamental, cal entendre la màquina més perfecta per gestionar-lo (el cervell). El cervell no emmagatzema dades, ni xifres, ni teories... sinó que emmagatzema experiències, tant d’èxit com  de fracàs.

La gestió del coneixement és una actitud. És utilitzar allò que ja saps, saber que cal aprendre i saber on és el coneixement. I, fonamentalment, discernir què és allò realment important.

Les persones no recorden el que escolten, sinó el que els hi passa. Per tant, si l’aprenentatge està fonamentat en l’experiència, no hi ha altre camí cap a l’aprenentatge que el learning by doing. La pràctica fa mestres, no la teoria.

Cal anticipar-se, utilitzar el coneixement que ja es posseeix, saber identificar quin és el coneixement crític de l’organització, qui és qui el posseeix i definir maneres d’organitzar-lo, sistematitzant l’emmagatzemament i els sistemes de recuperació.

Si es considera el coneixement com un objecte que es pot dipositar en un repositori que la gent visitarà i on trobarà el que necessita, estem abocats al fracàs. Les persones no són especialistes en buscar i si ho troben, és possible que no sàpiguen que fer amb allò que han trobat. Cal una gestió del coneixement intel·ligent, identificant les experiències que poden ser d’utilitat per a les altres persones i fent-les-hi arribar en el moment en què les necessitaran, no dos mesos abans ni una setmana tard. El principal problema rau en que lés organitzacions no han estat mai dissenyades per gestionar intangibles.

III Sessió sobre Innovació en Formació: les meves notes (1)

“Fonaments científics del learning by doing” per Sebastián Barajas

L’aprenentage és un canvi (relativament) permanent en el comportament d’un individu, degut a l’experiència. Perquè hi hagi aprenentatge, l’individu ha de

• fer alguna cosa
• que modifiqui alguna estructura de la seva memòria
• i que sigui fàcilment recordable (accessible) quan es necessiti

La memòria, doncs, juga un paper fonamental en l’aprenentatge. Segons el model d’aprenentatge d’Schank, l’estructura de la ment, basada en la memòria i l’aprenentatge, es pot definir en tres blocs:

• Memòria episòdica (Event driven memory)
• Memòria semàntica (Idea driven memory)
• Ego (personalitat)

La memòria episòdica capta l’experiència de fer alguna cosa (viure) i l’organitza en unes estructures de la memòria. Aquestes estructures queden enregistrades en la memòria i com més vegades fem alguna cosa, més profundament queden gravades. Les activitats que fem sense esforç aparent i de manera gairebé automàtica, les anomenem “rutines”. Té una estructura seqüencial temporal i es compon de MOP (memory organization packages) que es construeixen i s’emmagatzemen mitjançant l’execució d’una seqüència d’accions. Els MOP són, a més, índexs perfectes de la memòria que ens permeten “recordar” sense esforç aparent i moure’ns per la vida.

La memòria semàntica és basa en el llenguatge. Es nodreix de les idees i de la combinació d’aquestes. Perquè puguin ser recordades, les idees necessiten índexs, que poden ser “artificials” (repetició, regles nemotècniques...), “naturals” (lligats al context d’una experiència) i “temàtics” (resultat de l’experiència i del procés de generalització).

L’experiència lligada al llenguatge és la font del coneixement, sempre i quan l’experiència sigui pròpia; si l’experiència és aliena, llavors genera informació.

El learning by doing es fonamenta en l’evident contraposició entre els efectes de l’aprenentatge teòric i de l’aprenentatge pràctic:

Escoltar + estudiar + repetir = informació = oblidar

(llenguatge + memòria semàntica + índexs “artificials”)

Fer = experiència = coneixement = desenvolupament

(memòria episòdica + llenguatge + índexs naturals i temàtics)

El sistema educatiu ha experimentat massa poca evolució en els darrers 150 anys. A l’escola,

• s’escolta de forma passiva
• s’estudia per crear uns índexs temporals “artificials” que permetin “recordar” la informació que exigeixen els plans d’estudi
• es repeteix aquesta informació en un examen i després s’oblida per sempre més
• en definitiva, s’utilitzen les capacitats de la memòria semàntica, fent servir la informació fora de context i creant índexs “artificials” molt poc eficients i que es destrueixen ràpidament

Perquè una experiència educativa sigui eficient, cal

• fixar un objectiu,
• definir un procés per assolir l’objectiu,
• practicar el procés (fer), i
• pensar sobre el procés realitzat (verbalitzar)

Ensenyar no és possible. L’aprenentatge és un procés individual i intern. El learning by doing és l’única manera d’aprendre. L’aprenentatge passa en tots i cadascun dels moments de la nostra vida.