Traducción / Translation

Moltes gràcies per millorar aquest blog amb les vostres aportacions.
No us talleu gens!


17 de jul. 2009

Competències digitals. Coneixements, habilitats i actituds per a la Societat Xarxa (9)

els meus apunts de... Genís Roca: Conclusions i clausura

En poques dècades s’ha transformat el consum de tecnologia (i de productes en general), fins a la individualització “monodosi”... ara, la digitalització fa que es reverteixi el flux i aquestes “experiències individuals” es puguin compartir fàcilment, esdevenint així un producte col•lectiu.

La bretxa digital realment preocupant és la que ens separa dels líders polítics i dels membres de l’alta direcció del sector empresarial, perquè sense el seu impuls, la transformació de la societat postindustrial en societat del coneixement s’assenta només en la bona voluntat dels agents implicats. Els esforços i les bones pràctiques de les bases, no tenen encara el reconeixement de les altes esferes. L’objectiu no és formar els empleats en competències digitals, sinó que els directius sàpiguen valorar, detectar, recolzar... les oportunitats per reforçar les competències (dels empleats, però també les pròpies) i millorar la competitivitat tot premiant i fomentant els usos que desenvolupen aquestes competències i habilitats.

Quan parlem de competències digitals, en el fons estem caient en el parany que suposa la paraula “digital”. En realitat són competències, perquè no es tracta de posar l’èmfasi en les eines, sinó en les habilitats.

Competències digitals. Coneixements, habilitats i actituds per a la Societat Xarxa (8)

els meus apunts de la intervenció de Cristóbal Cobo: e-Competències en el marc europeu: alfabetismes del segle XXI

Les e-Competències es poden abordar des de moltes perspectives, Cristóbal Cobo planteja fer una fotografia satel•lital (etnocèntrica, sociocèntrica, centrada en les competencies), explorar la relació entre TIC i aprenentatge (benchmarking) i plantejar la necessitat que els poders polítics creïn una Agenda e-competente.

La penetració d’internet al món és desigual: el 24% dels usuaris d’internet són europeus, mentre que la població d’Europa representa només el 12% del total mundial. Destaca que només un 3% dels usuaris d’internet estan ubicats a Àfrica.
És també desigual la utilització de la tecnologia que es fa, pel que fa a accés a xarxes socials...
L’informe Eurostat 2006 indica que 1/3 de la població europea no poseeix habilitats digitals i d’aquests, el 60% tenen un nivell educatiu igual o inferior a secundària. Hi ha diferents nivells d’alfabetització digital en funció de paràmetres com la franja d’edat, el gènere, el nivell de formació, la ubicació geogràfica, la situació laboral... Les dues raons més esgrimides per la gent que no té internet a casa són que “no ho necessiten” i que “no tenen les habilitats que es requereixen”.

Un estudi de la Universitat de Chicago conclou que no hi ha relació directa entre la inversió en TIC a les escoles i els resultats acadèmics dels alumnes. De les dades de l’informe Pisa 2003, destaca que els millors resultats els van donar els estudiants van utilitzar l’ordinador de manera moderada, i no aquells que feien un ús intensiu, com tampoc aquells que no en feien ús.

S’està veient a Suècia i s’està començant a veure al Regne Unit que l’ús de les TIC no està directament correlacionat amb la disponibilitat dels recursos. Més i millor accés no vol dir usuaris més competents, ni tan sols vol dir usuaris més “connectats”.

La competència digital és una de les competències clau en l’àmbit educatiu de la Unió Europea.

Pel que fa als “nadius digitals”, hi ha estudis que conclouen que l’impacte de les TIC als joves ha estat sobreestimat tot i que mostren una aparent facilitat i familiaritat amb els ordinadors.

La societat del coneixement no funciona si només arriba a aquells que estan més formats, que viuen a les zones urbanes... cal apostar per estratègies integradores que redueixin la bretxa de coneixements i d’habilitats existent, que redueixin l’esbiaix de gènere, que minimitzin l’escletxa de franja d’edat... amb una visió global de treballar per a la e-Inclusió.

Considera positiu que hi hagi un sistema d’acreditació i d’homologació de competències digitals (ECDL, European Pedagogical ICT License...). Pel que fa als estàndars per a no experts, cal tenir present que no es tracta d’uniformar les competèncias, sinó de donar-les consistència, cal una actualització constant, no s’han de limitar al ÚS de les tic, cal ser capaços de capitalitzar les habilitats adquirides mitjançant l’aprenentatge informal, etc.

Les TIC i l’aprenentatge:
• L’impacte de les TIC no ha estat tan significatiu com s’esperava.
• Integrar les TIC en l’educació demana canvis profunds (pedagògics...).
• El potencial de les TIC per desenvolupar un aprenentatge continuat (formal i informal) no s’assoleix encara.

Reptes polítics:
1. Inserció integral de les TIC a l’educació (pedagogia innovadora, formació docent, nous entorns d’aprenentatge...).
2. Aprofitar les TIC per enriquir espais d’aprenentatge informal, contextual, col•laboratiu, híbrid, innovador i continuat.
3. Avançar en la construcció (actualització i reconeixement) de principis i estàndards (no necessàriament instrumentals).
4. Avançar cap a la e-maduresa. Adopció significativa de les TIC. Cal saber discernir quan, com i on fer-les servir. I aquesta adopció ha d’anar menys vinculada al nombre d’ordinadors i al temps d’ús.

Competències digitals. Coneixements, habilitats i actituds per a la Societat Xarxa (7)

els meus apunts de la intervenció de Laura Rosillo i Gerard Vélez: Cas aplicat. La Caixa: de l’e-learning a la intel•ligència col•lectiva

Virtaula és una eina tecnològica (portal formatiu) que ha evolucionat des d’una eina de formació (1.0) fins esdevenir un instrument de negoci (2.0). Virtaula 1.0 pretenia formar, transmetre els valors de l’entitat i l’ofici a tots els empleats de La Caixa, mitjançant itineraris formatius en espais no transversals; mentre que la versió 2.0 pretén generar coneixement i innovació, amb la finalitat de cobrir necessitats de negoci del dia a dia. Per fer-ho, complementen els itineraris formatius amb espais de comunicació bidireccionals (direccions territorials, segments de negoci, àrees funcionals...). En aquest enllaç trobareu un interessant post de Dolors Reig sobre Virtaula.

A Virtaula (i a les plataformes formatives en línia, en general) s’ha de dipositar la teoria; la presencialitat ha d’utilitzar-se de manera més òptima, no per repetir el que es pot llegir. Virtaula permet compartir el coneixement relacionat amb la feina del dia a dia de manera fàcil, distribuir la informació corporativa rellevant per a tots els empleats (campanyes, productes...) així com ordenar el coneixement creat col•laborativament per reutilitzar la informació en futures ocasions.

Els espais de treball i/o d’aprenentatge de Virtaula, es generen sempre a demanda dels usuaris, i no com a oferta prèvia. Els usuaris poden crear grups de treball (sempre amb un objectiu de negoci i d’acord amb unes regles prèvies de funcionament) en funció dels seus interessos professionals.

El que ha canviat substancialment, és allò que els empleats fan al portal. A Virtaula 1.0, s’inscribien a cursos de formació, realitzaven itineraris formatius, participaven en foros per col•lectius, consultaven materials i feien consultes als tutors. A Virtaula 2.0, gestionen eficaçment la seva informació (RSS), creen recursos formatius, produeixen vídeos, escriuen a un bloc, inicien i participen en debats, dinamitzen espais virtuals, creen grups per treballar col•laborativament, gestionen la informació, creen xarxes de valor, plantegen/resolen dubtes als/dels seus companys, convoquen i participen en sessions de treball on line i on live.
Això suposa...
• el pas de ser mers receptors a esdevenir protagonistes reals del portal formatiu,
• és un canvi de paradigma que es mou des de la ‘transmissió del coneixement’ fins a la ‘generació del coneixement’,
• hi ha un canvi de model des de ‘l’aprenentatge autònom’ fins a ‘l’aprenentatge col•laboratiu’,

L’ús de les eines 2.0 és més una qüestió d’actitud que no un qüestió de coneixements.
El que demanen als usuaris/dinamitzadors de Virtaula se’ls demana que siguin capaços de dinamitzar un espai virtual, que siguin capaços de fer sessions virtuals on live, que escriguin a un bloc, que monitoritzin el que passa en un espai, que siguin agitadors, que siguin ambaixadors del coneixement, que transformin el coneixement tàcit en explícit (observable, segons Joan Torrent, vegeu el post anterior), que comparteixin i que col•laborin.

En resum, la participació, l’orientació a l’usuari, la perspectiva de negoci, la personalització i l’empowerment, són les claus del funcionament de Virtaula.

Pel que fa a competències digitals, destaquen 5 dimensions:
• Àmbit de l’aprenentatge
• Àmbit de la informació
• Àmbit de la comunicació
• Àmbit de la cultura digital
• Àmbit de la tecnologia

Actualment estan treballant algunes habilitats relaciones amb les competències digitals:
Saber buscar de manera eficient
Saber llegir de manera racional
Saber conservar en xarxa allò que és rellevant
Després, els empleats han de fer una entrada a Virtaula sobre allò que han après, però no els fan formació específica sobre Virtaula, perquè volen que vegin que l’eina no és l’important. L’important són els continguts i compartir el coneixement.

Competències digitals. Coneixements, habilitats i actituds per a la Societat Xarxa (6)

els meus apunts de la intervenció de Joan Torrent: Canvi tecnològic digital esbiaixador d’habilitats, empresa i treball

L’economia del coneixement és la suma d’una revolució tecnològica, del fenómeno de la globalització i d’un canvi en l'estructura de la demanada de la societat. La globalització és l’última fase d’expansió del capitalisme.

Des de la segona revolució industrial sabem que l’aparell tecnològic d’una societat està íntimament lligat a la seva producció científica. Els avenços tecnològics s’apliquen als processos productius. Per primera vegada a la història, a l’economia de les TIC, els avenços tecnològics repercuteixen sobre el “treball mental”. Així, les TIC incideixen directament en la creació i en la difusió del coneixement, fent que aquest esdevingui el veritable motor de la riquesa.

A l’esfera econòmica, disposem d’un factor productiu “nou”, el coneixement, que fa més eficient i més competitiva l’economia.

Les TIC són la base material de l’economia i de la societat del coneixement, i tenen 4 efectes bàsics:
Efecte de complementarietat (són el nucli del procés de transformació econòmica)
Efecte sinèrgic (impregnen el conjunt de l’activitat econòmica)
Efecte de substitució (possibiliten el pas del treball manual al treball mental)
Efecte d’expansió o d’externalitat de la xarxa (ràpida extensió i abast territorial i sociodemogràfic distintiu)

Quan la nova explicació de l’economia interactua amb els processos socials, podem dir que estem assistint a un nou procés de ‘revolució industrial’. Aquesta revolució és la “Societat del coneixement”. Així, podríem dir que els motors ‘tecnològics’ de les revolucions industrials han estat la màquina de vapor (1a RI), l’electricitat i el motor de combustió interna (2a RI) i Internet (3a RI).

L’economia actual funciona a escala global. L’estat-nació no té eines adequades per incidir/controlar l’activitat econòmica perquè les esferes d’actuació de les empreses (global) i dels estats (nacionals) no són les mateixes. Això, exemplificat, suposa que avui dia les multinacionals fan el que els ve de gust, sense que cap estat pugui aturar-les.

Podem distingir dos tipologies de coneixement:
• Coneixement observable (aquell que es facilment digitalitzable i emmagatzemable; consisteix a ‘saber què’ i a ‘saber perquè’)
• Coneixement tàcit (aquell de les persones que té a veure amb el bagatge, amb les habilitats...; consisteix a ‘saber com’ i a ‘saber qui’)

La gran preocupació de les empreses és convertir el coneixement tàcit dels seus treballadors en coneixement observable. Així, la ‘guerra’ entre el coneixement observable i el coneixement tàcit és la lluita de classes del segle XXI.

Els productes del coneixement són cars de produir i infinitament barats de reproduir. Això implica acceptar que ens timen a diari.

L’economia del coneixement en el món de l’empresa implica el pas de la xarxa d’empreses a l’empresa-xarxa (autonomia funcional, descentralització de la presa de decisions, equips de treball, cercles de qualitat), de manera que cada unitat de negoci sigui capaç d’actuar per millorar la competitivitat del ‘producte’ que desenvolupen.

L’economia del coneixement en el món del treball implica també una tendència a anar cap al treball en xarxa, caracteritzat per l’ampli ús de les TIC, per un esquema formatiu nou (aprenentatge i desaprenentatge constants: “No hi ha societat del coneixement sense societat de l’aprenentatge”), per un creixement de la rellevància de les capacitats d’innovació dels treballadors, per una remuneració flexible, per un nou paradigma de les relacions laborals (que permetin opcions com el teletreball), per un compromís del treballador superior a l’exigit contractualment (això de “surto de la feina i me n’oblido” ha passat a millor vida; no es pot deixar el cervell a la feina), per una relació treballador-empresa individualitzada (això posa en crisi el model sindical actual).

L’impacte de les competències digitals en el treball és divers:
• Substitueixen treball manual i mental repetitiu
• Amplifiquen la realització del treball cognitiu

L’impacte, però, depèn de l’estructura i organització de l’empresa i del seu entorn que faciliten o dificulten que això succeeixi.

Les empreses que transformen la base competencial dels seus treballadors, que organitzen flexivament la seva producció i desenvolupen relacions laborals que milloren el compromís dels seus treballadors amb l’empresa són clarament més competitives.
La funció de recursos humans, avui, en la millora de la competitivitat de l’empresa, és un element clau.
La delegació de responsabilitats al treballador, una estructura més plana, un ús intensiu de les TIC, una gestió de recursos humans que millori el compromís dels treballadors, són factors que incideixen directament sobre la millora de la competitivitat de les empreses.

L’aparell productiu català (i espanyol) està dualitzat. Hi ha dues terceres parts del teixit empresarial que no està preparat per al canvi que arriba. Pel que fa als treballadors, passa més o menys el mateix.

Ens hem de moure cap a un món en el qual el coneixement és el factor productiu del treball. Un dels pilars per evolucionar cap a l’economia del coneixement és el canvi competencial de treballadors i d’empreses. En la societat del coneixement l’ús de les TIC, el valor de l’intangible, la superació de la territorialitat (ajuts a les empreses perquè romanguin en un territori tot i que això limiti la seva competitivitat), són factors que cal posar en una posició central per abordar la transformació cap a la empresa-xarxa.

L’obligació d’un govern en moments de crisi econòmica hauria de ser capitalitzar l’economia perquè la gent pugui treballar (amb el que costa cada cartell del planE, uns 1.200 €, es podria oferir formació continuada/ocupacional a gairebé 40 treballadors). A més, l’estructura de les relacions laborals fan que sigui més econòmic prescindir dels treballadors joves. Això, és un drama, perquè s’està excloent del mercat laboral a aquells que són el futur del teixit productiu del país.

La descomposició del creixement de la productivitat aparent del treball del període 2000-2005, mostra que un creixement d’un 3% de la productivitat (sense tenir en compte l’IPC) és realment un decreixement. Espanya és el país amb la taxa de productivitat menor de l’OCDE tot i passar més hores a la feina que la resta de països. Això és la mitjana. Per sectors, la dada resulta especialment dramàtica en aquelles empreses que no són actors intensius en la generació de coneixement.

16 de jul. 2009

Competències digitals. Coneixements, habilitats i actituds per a la Societat Xarxa (5)

els meus (breus, que era en anglès!) apunts de la intervenció de Howard Rheingold: Participatory Media and Participatory Pedagogy

La paraula competència és un concepte molt individual; la paraula coneixement té una component individual i una component comunitària

Desenvolupem xarxes amb la gent en la qual confiem

Les xarxes no són noves; la novetat és el grau d’utilització de les xarxes basades en tecnologia als nostres dies

Estem combinant capacitats tècniques i socials mentre estem retransmetent esdeveniments mitjançant entrades de microblogging

Les eines socials d'avui dia donen dimensió col•lectiva i pública a la comunicació personal

Hem d’aprendre com construir (o com trobar) xarxes socials fiables

Ha costat dècades arribar a 1.000 milions d’usuaris d’internet… d’altra banda, hi ha 4.000 milions d’usuaris de telefonia mòbil

El perill més gran no és l’ús d’internet, sinó si aquest ús és apropiat o no

Competències digitals. Coneixements, habilitats i actituds per a la Societat Xarxa (4)

els meus apunts de la intervenció de Dolors Reig i Jesús Martínez: Comunitats de pràctica a les administracions públiques: programa Compartim i competències digitals

Jesús Martínez

Ja no es pot mantenir més el model de professor “exhibicionista”. Aquest model en què el professor arriba i “vomita” el seu coneixement unidireccionalment, és caduc. No se li poden posar portes al coneixement dins de l’aula.

L’essència de les comunitats de pràctica està a la quotidianeïtat: quan tinc un problema o un dubte, què faig? M’adreço al meu company. La filosofia de les CoPs és aquesta, es tracta de sumar el coneixement individual per aconseguir un coneixement col•lectiu més gran que la suma de les parts.

El principi que regeix la creació de coneixement de les CoPs és el de Learning by working (aprendre treballant)

Les mètriques i indicadors de les CoPs
• Nou coneixement
• Antena (veure què fan d’altres i amb quins resultats)
• Organització Know-How
• Col•laboració

La participació en entorns en línia és molt reduïda i cal fer un esforç important per impulsar la participació de les persones dipositàries del coneixement per tal que les comunitats de pràctica arribin a bon port.

A més, l’hetereogeneitat dels llocs de treball del Departament de Justícia (bibliotecaris, educadors socials, psicòlegs, administratius...) fa que les dades mitjanes sobre accés o sobre participació presentin un biaix per l’accés desigual als ordinador en el temps de feina.

La participació en les CoPs fomenten en els integrants sensacions de “ja no estar sols” alhora que reverteixen en una capitalització del coneixement individual per part de l’organització.

Dolors Reig

Les competències que més s’han treballat en els aspectos “formatius” de les CoPs han estat, de major a menor:
Alfabetització tecnològica
Alfabetització informacional
Alfabetització en mitjans
Presència digital
e-Awareness

Característiques principals de la formación de les CoPs:
• Disseny viral
• Convocatòries massives i obertes amb persones de gran prestigi
• Unitats curtes operatives/aplicades polivalents oferides de forma permanent
• Presència i conversa

Estructura de l’oferta formativa:
• Cursos específics per a e-moderadors
• Seminaris especialitzats de gestió del coneixement
• Sessions web
• Jornades de bones pràctiques
• Unitats que es van repetint a petició dels participants

Competències tecnològiques que han treballat:
• Escriptura digital (correu-e, cerca eficient, entorns col•laboratius, llistes de correu...)
• Eines de software social (Facebook, Twitter, LinkedIn, marcadors socials, lectors de feeds, blocs, concepte PLE...)
• Entorns tecnològics col•laboratius (google docs, eines treballades en seminaris específics)
• Media literacy (edició de vídeo, Flickr, Youtube, Slideshare)
• Inici PLEs (gestió integral de l’aprenentatge informal)

Les idees de futur de la formació relacionada amb el programa Compartim són reforçar el que s’ha après i incrementar l’apertura (e-Awareness).

Si les comunitats de pràctica no repercuteixen positivament en la feina del dia a dia de les persones, no són més que “focs d’artifici”. Per més que s’intenti, la realitat és molt tossuda i si les CoPs no van alineades amb la realitat, fracasen.


Aquí trobareu l'enllaç a la presentació que han utilitzat.

Competències digitals. Coneixements, habilitats i actituds per a la Societat Xarxa (3)

els meus apunts de la intervenció d'Ismael Peña-López: Goverati: noves competències per a la política, el govern i la participació

L’economia del coneixement trenca amb milers d’anys de tradició i supera els problemes derivats de l’escassetat d’inputs, del transport, de la producció... la informació digital és susceptible de ser replicada fins a l’infinit amb un cost gairebé nul. Això suposa un salt “quàntic” en els plantejaments econòmics de la societat xarxa respecte dels models tradicionals.

Fins ara, delegaven en els polítics la representació/defensa dels nostres interessos mitjançant les eleccions. Amb l’accés lliure a la informació i a la comunicació interpersonal, això canvia. Ara, quan votem, no donem un xec en blanc als polítics, sinó que tenim la possibilitat de participar activament en totes les fases del procés de presa de decisió sobre qualsevol qüestió:
Informació (blogs activistes ‘personals’, mitjans de comunicació col•laboratius –GlobalVoices–, Twitter)
o Es pot comunicar en primera persona
o Identitat digital
o Mashups (no només cal saber on és la informació, sinó també combinar-la)
o Visualització de la informació (explicació directa, impactant)
o Fonts d’informació
o Monitorització (sindicació de continguts)
o Filtratge, censura
o Immediatesa
o Bretxa digital
Deliberació (és la part més important del procés democràtic; la deliberació ha de ser també sobre la pròpia deliberació, és a dir, no n’hi ha prou amb deliberar sobre els temes que hi ha a l’agenda política, sinó que cal poder reflexionar sobre quins temes han d’anar-hi a l’agenda política. Exemples: ‘fes Europa’, grups de facebook, ‘de bat a bat’)
o Nous canals institucionals
o S’eleven els nivells de participació i compromís
o Creació de comunitats
o Democràcia deliberativa (generar l’agenda política)
o Informació independent
o Conversa
o Daily me
Formació d’opinió (subscripció d’opinions –‘¿65 horas? Ni de coña’–; les competències digitals ens permeten expressar les nostres opinions de maneres molt diverses)
o Definició (o redefinició) de l’agenda política
o Nous tipus de política (ciberpolítica, ciberactivisme)
o Bottom-up (expressió de l’opinió política des de les bases cap a la cúpula)
o Alfabetització mediàtica
o Viralitat
o Crossmedia (productes ‘barats’ com Internet, poden arribar a mitjans ‘cars’ com la televisió o la premsa)
Elecció
o Política local
o Control social, poder distribuït
o Long tail
o Intel•ligència col•lectiva
o Cibercontrol, vigilància
o E-Lobbying
Rendició de comptes (exemple: portal del Parlament de Catalunya 2.0; MySociety –They work for you–)
o Política 2.0
o Open data (publicacions amb llicències Creative Commons...)
o Open government
o Transparència
o Rendició de comptes
o Traçabilitat

Algunes qüestions que sorgeixen si s’universalitzen les competències digitals algun dia...
• Democràcia representativa / deliberativa / directa ?
• Ciutadans desafectats / crítics / institucionalitzats ?
• Economia del don: cooperació, xarxa, identitat
• Bretxa digital: Accés, competències, ús efectiu ?

La representació gràfica bidimensional combina un eix centrat en la desigualtat (des de genèric fins a autoprogramable) i un altre eix basat en el nivell d’exclusió de la xarxa que va des de desconnectat fins a connectat (no connectat a internet, sinó amb un grup de persones).

Competències digitals. Coneixements, habilitats i actituds per a la Societat Xarxa (2)

els meus apunts de la ponència de José Manuel Pérez Tornero: Indicadors europeus sobre alfabetització mediàtica. Cap a una política europea

Com podem plantejar-nos invertir en tecnologia quan l’estat espanyol porta anys desinvertint en educació?

La Comissió Europea pretenia situar, a nivell de coneixement, economia, infraestructures, alfabetització digital..., la UE a l’alçada dels Estats Units l’any 2012. Res més lluny de la realitat.

Cal parlar de convergència, però no entre mons analògic i digital, perquè ja estan imbricats. Vivim en un entorn de convergència tecnològica en certa manera il•lusòria, perquè abunden les situacions de monopoli o oligopoli (cercadors, sistemes operatius...). Així, el fenomen del web 2.0, la xarxa “participativa”, no és realment tan democràtica com de vegades es pretén.

En alguns contextos, les coses fallen no per raons cognitives, sinó pràctiques. Les competències són el transfons cognitiu que ens assegura l’èxit en la resolució de determinades situacions. En el moment en què la inversió en tecnologia està focalitzada a l’entreteniment i no a l’ensenyament i a l’alfabetització digital, estem abocats al no aprofitament de la potencialitat de les TIC. Algú s’hauria de parar a pensar si cal omplir les aules d’ordinadors o si és millor, atès que pràcticament el 90% dels estudiants posseeix un ordinador amb connexió a Internet a casa seva, canviar el model educatiu i deslocalitzar la formació.

No es pot obviar que els joves veuen 3 hores de televisió diàries i que sovint reprodueixen els models que els planteja la televisió. És possible que el fenomen Facebook tingui relació amb la reproducció del model “Gran hermano”, que normalitza la renúncia a la privacitat que la societat de consum demana. Així, passa a tenir rellevància no parlar només d'alfabetització digital sinó també d'alfabetització mediàtica.

El treball del grup d’experts de la Comissió Europea sobre Digital Literacy es centra actualment en identificar indicadors fiables per mesurar l’alfabetització digital de manera que es pugui comparar entre territoris.

Qualsevol canvi competencial ha d’anar acompanyat d’un canvi
• tècnic
• semiòtic
• ideològic
• organitzacional
d’altra manera, el canvi competencial no passarà d’intenció.

Objectius estratègics que planteja el grup d’experts per al futur immediat:
• Desenvolupament d’una política d’alfabetització mediàtica
• Enllaçar l’alfabetització digital amb la innovació tecnològica i econòmica
• Impulsar la creativitat com a part essencial de l’alfabetització digital
• Promoure l’alfabetització mediàtica com a un instrument de la ciutadania activa i de l’esfera pública europea.
• Reforçar la recerca i l’educació en alfabetització mediàtica.

El focus de l’alfabetització digital es situa en dos factors: competències individuals (tècniques, cognitives, socials, creatives, comunicatives...) i competències de l’entorn (disponibilitat d’accés als mitjans de masses –ràdio, cinema, premsa, televisió, Internet... –). A partir d’aquests dos blocs de competències, el grup de treball ha seleccionat una sèrie d’indicadors que estan pendents de discussió amb els estats membres. L’aplicació d’aquests indicadors per fer el seguiment de la formació competencial digital de la ciutadania es posa en marxa el 2011.

Per endavant del canvi competencial cal que hi vagin:
• Nous coneixements
• Noves maneres de fer
• Nova dimensió social
• Nou significat de la història
• Nou humanisme

"Competències digitals. Coneixements, habilitats i actituds per a la Societat Xarxa" (1)

Els meus apunts de la ponència de Boris Mir: "La competència digital com a competència metodològica"

Al sistema educatiu, s’estableixen 8 competències que tothom ha de dominar quan finalitzi el seu període educatiu de Secundària. Una d’aquestes vuit és el “tractament de la informació i competència digital”. Aquesta competència està inclosa dins del bloc de competències metodològiques.

La competència digital és una combinació de coneixements i habilitats per ser eficaç i eficient en contextos i amb eines digitals.

La competència digital s’estructura en 5 àmbits:
• Àmbit de l’aprenentatge: abasta la transformació de la informació en coneixement i la seva adquisició.
• Àmbit informacional: abasta l’obtenció, avaluació i tractament de la informació en entorns digitals.
• Àmbit comunicatiu: abasta la comunicació interpersonal i la social.
• Àmbit de la cultura digital: abasta les pràctiques socials i culturals de la societat del coneixement i la ciutadania digital.
• Àmbit de la tecnologia: abasta l’alfabetització tecnològica i el coneixement i domini dels entorns digitals.

La competència digital pot expressar-se en el domini estratègic de les capacitats associades a aquests cinc àmbits competencials.

Què fan els professors amb les tecnologies? Bàsicament posar deures: demanen als alumnes que les utilitzin més del que ells les utilitzen. I... què fan els alumnes amb les tecnologies? Destaca la cerca d’informació i de documentació. En resum, a l’escola, es fan servir les noves tecnologies orientades a pràctiques antigues.

Segons l’informe ‘eEspaña 2008’, de la Fundació Orange, la majoria d’escolars consideren útil l’ús de les tecnologies i l’accés a la xarxa per a “millorar la qualitat dels treballs escolars”. El 90% dels usos dels infants té a veure amb la realització de treballs escolars.

L’Horizon Report 2009: planteja un full de ruta respecte del que les possibilitats tecnològiques ens oferiran a mitjà termini. Plantegen que les fites que destacaran, amb el pas del temps, són les relacionades amb:
1 any
entorns col•laboratius
eines de comunicació en línia
2-3 anys
dispositius mòbils
cloud computing
4-5 anys
objectes intel•ligents
portal personal

Una cosa són les potencialitats de les tecnologies i una altra l’ús real. Moltes de les eines no s’acaben d’integrar al temps escolar (fins i tot se’n prohibeixen algunes, com els mòbils a molts centres).

La LEC, el projecte Escuela 2.0 del Govern d’Espanya i el projecte pilot Ordinadors 1:1 del Departament d’Educació, conformen, juntament amb l’ACTIC, les medides legislatives i educatives orientades a formar ‘competents digitals’.

Cal difondre i compartir una visió més àmplia i profunda de les TIC potenciant les seves dimensions metodològiques i competencials.
Les eines digitals s’afegeixen al paradigma educatiu que és vigent en cada cas. Amb la universalització de l’accés a les TIC no n’hi ha prou.

Cal introduir elements de racionalitat i coneixement respecte de l’escàs impacte de les TIC al paradigma educatiu.
Si formem als alumnes en la cultura digital, no s’han de posar barreres a l’accés a les tecnologies que els joves ja tenen socialitzades, sinó que cal ensenyar-los a discernir quan poden obrir el Messenger i quan l’han de tancar, quan poden penjar fotos i quan cal escoltar atentament...

Liderar i gestionar canvis educatius sistèmics, assumint que les TIC, tot i que puguin arribar a ser-ho, no ha estat fins ara agents del canvi.
Es difonen eines, però no es difonen bones pràctiques. La difusió de casos d’èxit és molt més potent que formar en les eines o que sentenciar que les “TIC milloren l’aprenentatge”, sense un rerafons que ho demostri inequívocament.

Castells té raó quan planteja que la bretxa digital no és una bretxa d’accés, sinó de coneixement.

És millor utilitzar la tecnologia amb la qual ja s’està familiaritzat, així es pot focalitzar en la pedagogia i no en la tecnologia.